Casa-Museu José Segrelles
© Copyright: Casa-Museo José Segrelles . Museo Segrelles . privacidad . aviso legal . créditos . museosegrelles@museosegrelles.com
.
Estudiando en la Lonja, donde se licenció en Bellas Artes, entró a trabajar en la casa de fotografías Napoleón. Mientras retocaba fotografías,  empezó a trabajar como ilustrador para la editorial Granada y a los veintisiete años ilustraba ya para la casa Araluce junto con otros artistas  de prestigio. 
© Copyright: Casa-Museo José Segrelles . Museo Segrelles . privacidad . aviso legal . créditos . museosegrelles@museosegrelles.com
JOSEP SEGRELLES ALBERT, (1885-1969).
En Albaida (València), una vila encara semblant pel seu aspecte a les ciutats dels contes de les “Mil i Una Nits” naixia, amb l'alba d'un 18 de març de 1885, un  nen que va venir al món en l'any de la calamitat mortífera del còlera, un noi despert i hàbil amb el llapis, un pintor de fantàstica imaginació, un il·lustrador  universal. Als nou anys, en vista de la vocació demostrada al llarg de la seva infància, es va traslladar a València amb el seu germà major Vicente, el qual es  cuidaria d'atendre'l i protegir-lo mentre el noi assistia com alumne lliure a 
l'Escola d'Artesans i, diàriament, a l'Acadèmia de Belles Arts de San Carlos, on va ser deixeble d'Isidoro Garnelo i Joaquín Sorolla. Als dotze anys, al veure's  envoltat pel dolor familiar i amb els seus estudis paralitzats per la mort del seu germà major, va acceptar la invitació del seu oncle Antonio per a continuar-los,  pel que va fixar la seva residència en la ciutat Condal. Estudiant en la Llotja, on es va llicenciar en Belles Arts, va entrar a treballar en la casa de fotografies  Napoleó. Mentre retocava fotografies, va començar a treballar com il·lustrador per a l'editorial Granada i als vint-i-set anys il·lustrava ja per a la casa Araluce  juntament amb altres artistes de prestigi.
En l'any 1918 va exposar a Barcelona, i a aquesta mostra van acudir, entre altres personalitats, el novel·lista valencià Vicente Blasco Ibáñez, qui,  admirat per tan distingida obra va voler conèixer a l'autor i li va demanar que il·lustrés quatre de les seves novel·les. Aquestes eren: «La catedral»,  «Flor de Maig», «L'intrús» i «Els morts manen». Segrelles va acceptar i es va posar immediatament a treballar en aquest projecte, captant  perfectament l'ambient que Blasco Ibáñez introduïx en els seus relats. En l'any 1923 es va editar a Espanya «Les Florecillas de San Francisco». En  1926 va ser sol·licitat per la revista The Illustrated London News i en 1927 va viatjar a París per a signar el contracte. En aquest mateix any li  publicaven onze temes sobre Beethoven, músic predilecte entre Wagner, Chopin i Mozart, sobre la música dels quals també va pintar diverses obres. Després de signar amb la revista anglesa es va publicar a Itàlia «Les Florecillas de San Francisco» que, igual que a Espanya, va tenir una  grandísima acceptació, esgotant-se tota l'edició. En l'any 1929 Segrelles va ser guardonat amb la Medalla d'Or en l'Exposició Internacional de  Barcelona per les interpretacions il·lustratives de "La Divina Comèdia” de Dant.
En 1930 va il·lustrar “Les Mil i Una Nits” per a Salvat Editors, i nou dels seus temes van ser publicats per The Illustrated London News, obtenint un grandiós èxit, tant a Europa com en EUA. En 1932, complert l'encàrrec de Salvat, de Barcelona, va sortir al mercat el llibre dels famosos contes de "Aladino i el llum meravellós”, “Alí-Babá i els 40 lladres”, “El príncep Diamant”, "Farizada la del somriure de Rosa” i “Simbad, el marí”, amb un total de trenta-dos bellíssimes il·lustracions a tot color. També en 1932 es van editar en la revista anglesa quatre il·lustracions sobre “Famosos somnis”.
Durant la seva estada a Amèrica, Segrelles va gaudir com en poques ocasions del seu triomf i va assaborir la seva gloriosa fama sense parar de treballar.  Però, sovint, trobava a faltar la seva terra i l'estudi de la seva casa a Albaida. Per a apagar aquesta malenconia va començar a dissenyar i esbossar sales i  racons, els quals formarien anys més tard dissenys per a la seva Casa-Museu. 
En 1936 esclata la guerra civil espanyola, i el pintor passa els tres anys en la seva ciutat natal, suportant les vicissituds d'una contesa de tals dimensions. Va  Seguir treballant en l'estudi de la casa dels seus pares, realitzant alguns retrats i preparant temes per a il·lustracions. En 1940 va fixar definitivament la seva  residència a Albaida. Va començar, per fi, a fer els seus somnis realitat: alçar un estudi ampli i lluminós, com un palauet àrab, d'acord amb els dibuixos  realitzats a Nova York, contar amb una biblioteca per a la seva gent i una sala museu per a donar recitals i conferències; i sobretot, estar amb la seva dona  Rosita Tormo, encantadora i bella noia que Segrelles havia vist néixer. Desgraciadament, vint mesos després de les noces el delicat cor d'aquesta bona dona,  companya del gran artista, va acabar de palpitar, i sense veure acabada la casa de la qual anava a ser ama va emprendre el camí etern. Va finalitzar  Segrelles els encàrrecs religiosos per a l'església arciprestal d'Albaida amb diversos olis de grandària considerable que adornen el retaule d'aquest temple. A  partir d'aquesta obra monumental comencen a arribar encàrrecs d'altres ciutats a més de València, ja que el seu art místic es va estendre fins al Vaticà, a  Roma. 
En la dècada dels 50 va emprendre, com possible evasió de les obres religioses, una nova etapa en la qual empraria tota la seva imaginació i tècnica: els  temes siderals. Va Començar esbossant al carbó imaginaris cràters lunars, i és en 1960 quan va començar realment a somiar innombrables temes espacials,  executant la majoria d'ells a l'oli. Segrelles, amb curiositat, va seguir els projectes «Apol·lo» i es va interessar pels programes de llançament, pensant, encara  que no li agradés, que l'home algun dia trepitjaria la Lluna. Molts anys abans es va atrevir a il·lustrar, inspirat en el text d'H.G. Wells, “La Guerra dels Mons”.  Un dels grans treballs d'aquesta sèrie és “Invasió dels Marcians a la Terra”, significatiu llenç que actualment es troba en la seva Casa-Museu d'Albaida. Però  Segrelles no va ser únicament pintor, també va ocupar el lloc de Diputat i Catedràtic de Belles Arts en la Universitat de València. Poc després d'abandonar  aquests càrrecs ho van nomenar pintor de càmera a títol permanent de la Excelentísima Diputació de València i durant anys va il·lustrar El Llibre d'Or  d'aquesta entitat amb més de 70 originals. En l'any 1965 va ser convidat per TVE per al programa "Aquesta és la seva vida», presentat per Federico Gall i  emès des de Barcelona, Estudis Miramar, per a tota Espanya.
la Manxa 
                             Amb una gran admiració cap a les obres de Cervantes, Segrelles va pintar des del principi de la seva carrera les aventures de «El Quixot de la Manxa».Desde 1930, i  per mediació d'un contracte signat amb l'Editorial Gallach-Calp, els va anar lliurant tot allò que va pintar referent al cavaller de la trista figura, però per diverses causes  no arribaria a publicar-se fins a 1966, significant l'esdeveniment cultural més important de l'any. La premsa de Madrid va tornar a trobar-se amb Segrelles i per  unanimitat li van proclamar com el millor il·lustrador universal. Segrelles, arran d'aquest esdeveniment, va manifestar: «”El Quixot” ha estat el vèrtex de la meva carrera  artística». Després de 83 anys de treballs i viatges, premis i triomfs, càrrecs i càrregues, emocions i nomenaments, a les cinc de la tarda del 3 de març de 1969 una  espècie de núvol vermell, potser una gran nebulosa, apuntava a Albaida mentre les campanes de la torre no paraven de sonar, anunciant el nou viatge que Segrelles  havia emprès cap al desconegut, segons després d'haver observat per televisió com l'Apol·lo “IX” solcava l'espai.